Archivo de la etiqueta: purgatori

Ressenya: Purgatori, de David Marín (Premi Crims de Tinta 19)

Purgatori, de David Marín

Purgatori, de David Marín per Montse Galera

Purgatori, Premi Crims de Tinta 2019, és una d’aquestes novel·les a les que hom s’aproxima amb la curiositat de l’enamorat que busca en l’altre allò que hi té ganes de trobar. No sempre es confirmen les expectatives, però aquesta vegada sí. Dic això perquè visc en un àmbit rural de Ponent i, tot i que  s’hi ensuma  un clar potencial com escenari literari, especialment, crec, pel que fa a la novel·la negra, sembla que cotitza poc. Aleshores, una entra en els mons de Purgatori esperant trobar la demostració de les seves hipòtesis. Quan, efectivament, la teoria queda demostrada…què voleu que us digui, servidora és feliç.

Purgatori trena dues trames simultàniament . D’una banda l’assassinat del pare Moragues, director d’una escola de Balaguer. El seu cos apareix en una rotonda de les afores de Lleida coneguda per ser un punt de prostitució. De l’altra, David Marín, ens porta a conèixer els misteris d’un poblet de la Vall Fosca (Pallars Jussà) rescatant una vella història de bruixeria datada al segle XVI. A l’amanida hi trobarem uns diàlegs construïts amb vocabulari i expressions perfectament recognoscibles del lleidatà i del pallarès amb les que arrodoneix la sonoritat del paisatge. Marín fuig de cert postureig antinatural que un escriptor podria estar temptat d’emprar, equivocadament, per voler-li donar una volada artificial a la seva novel·la: el lector no se sent espectador de primera fila, sinó que es mou amb els actors a dalt de l’escenari. Així mateix ens trobem amb uns personatges que el mateix autor qualifica com “ mediterranis, molt allunyats del personatges torturats de la literatura nòrdica”. En aquest cas, trobo que és una tria encertada per donar versemblança a la història. Hom pot empatitzar amb els personatges des de la primera pàgina. Els seus problemes personals, les seves cabòries, pertanyen a un món real, quotidià i no per això menys profund i dolorós.

David Marin defineix, a vegades, Lleida com el Fard West de Catalunya. Preguntat per això ens explica :  “és un lloc molt atractiu per al misteri, un territori amb aparença de terra de frontera: m’evoca a un lloc lluny de les convencions centrals de la societat, amb paisatges de bellesa desolada i petites comunitats on el frec humà és molt pròxim per allò bo i per allò dolent. I, alhora, és d’una modernitat homologable a qualsevol altre lloc: avui culturalment tots consumim el mateix, llegim els mateixos llibres, mirem les mateixes sèries, escoltem la mateixa música, ja sigui que visquem en un petit poble de la Segarra o a l’Eixample barceloní.  Aquesta barreja (paisatge rural de frontera-modernitat cultural) és una realitat del Far West que em fascina i que m’agradaria mostrar amb naturalitat en els meus llibres”. I afegeix : “No crec que  escollir un lloc o un altre sigui  rellevant des del punt de vista d’ambició literària, totes les novel·les són “locals” d’algun lloc, el que importa és si responen a temes i inquietuds humanes universals o no. “A Sang Freda” de Capote és un clàssic universal i l’acció passa és un petit poble rural de l’Amèrica profunda. I ningú diria que és una novel·leta local. A Catalunya hi ha en alguns sector una incomprensió absoluta cap al món rural i la seva modernitat. Jo que soc un urbanita que va aterrar aquí fa uns anys,  m’he sorprès descobrint que la frontera entre el món urbà i rural és una frontera mental, feta de prejudicis i desconeixement, culturalment inexistent.

La novel·la d’en Marin té un detall que a mi m’ha divertit moltíssim: l’Anna Grimm, personatge creat per la Montse Sanjuan, hi fa un “cameo”. Preguntat per aquesta qüestió, l’autor explica: “va ser una broma mútua que ens vam fer la Montse Sanjuan i jo. Ens avenim molt, igual que tota la colla d’escriptors i escriptores de negre i policial que hem sorgit els darrers anys a Lleida, una colleta ben avinguda i amb interessos comuns. Ella m’ho va proposar i em va semblar molt divertit: a ella li agrada el meu Rull, i a mi la seva Grimm, i vam fer aquest joc. En el seu darrer llibre, Memòria mortal, en Rull i la Grimm es truquen per telèfon. Jo li he tornat, fent que la Grimm li passi el cas del mossèn assassinat al Rull. És una broma entre nosaltres, però també una picada d’ull als lectors de gènere policial de Lleida, perquè segurament alguns d’ells són lectors compartits. M’agrada aquest bon rotllo que hi ha entre escriptors a Ponent, no competim sinó que tenim interessos comuns, que la literatura catalana (o castellana, en el cas d’en Rafa Melero per exemple) feta des de Ponent s’obri camí al conjunt del país.

Encuriosida per si la Montse Sanjuan reconeix el seu personatge quan el fa caminar un altre autor, li pregunto i, molt amablement, explica: “La reconec bastant sobretot perquè surt poc. Si tingués un paper més llarg, potser seria més complicat. Igualment a l’inrevés, el Rull és seu i em costaria desenvolupar una acció més rellevant que vagi més enllà d’anar a fer un café”.

David Marín (Barcelona, 1974) és periodista i escriptor, autor d’altres obres com ara Mala lluna, Primàries de sang, escrit a quatre mans amb Pau Juvillà i Amb X de sexe, juntament amb la Marta Alòs.

Comprar: Purgatori